Parlar de la mort no és deixar d’estimar la vida. És acceptar que forma part del camí i atrevir-nos a pensar, amb temps i sense por, com ens agradaria acomiadar-nos.
Quan arriba el final de la vida d’una persona del nostre entorn més immediat, d’una persona estimada, pot passar que ens ho hàgim vist a venir o que ens trobem, de sobte, davant d’un fet consumat.
Per dir-ho clarament: els nostres éssers estimats moriran, com tu i com jo, i alguns ho faran abans que nosaltres.
Potser emmalaltiran i viuran uns mesos —en el millor dels casos, uns anys— des del moment del diagnòstic fins al dia de la seva mort. O potser s’aniran fent grans, aniran perdent facultats i un dia exhalaran dolçament el seu darrer alè.
Potser nosaltres serem al seu costat, agafant-los la mà i dient-los que els estimem, que poden marxar tranquils, que estarem bé.
O potser serem al seu costat pregant perquè es produeixi un miracle, esperant que el metge ens digui que, al cap d’uns dies, podrem tornar a casa.
També pot passar que un matí et despertis i descobreixis que el teu company de vida, que estava ple de salut, ha deixat de respirar durant la nit perquè li ha sobrevingut una arrítmia silenciosa i traïdora. I que et quedis pensant que no pot ser, que ho estàs somiant, perquè la nit anterior estava com si res.
També et pot passar que un dia et truquin de matinada i et diguin que vagis de pressa a l’hospital, que la teva filla ha tingut un accident i està greu. I que tu hi vagis i la teva filla estigui morta.
Sé que molts us preguntareu: «I ara, per què ens explica aquestes coses tan desagradables?»
Les explico perquè a mi m’han passat, de la mateixa manera que han passat a tantes altres persones i famílies arreu del món. I perquè també et poden passar a tu. Ens poden passar a qualsevol de nosaltres.
I, com si no n’hi hagués prou amb la tristesa —i, en alguns casos, amb el xoc, la consternació, la ràbia i la impotència—, quan la mort truca a la porta hem de fer front al neguit de començar a gestionar un funeral.
I com que sempre hi ha una primera vegada —o potser no—, com que no ho havíem preparat abans perquè pensàvem que a nosaltres això no ens passaria mai, com que no n’havíem parlat amb la família i ara ens diuen que ho hem de tenir tot enllestit en vint-i-quatre hores, acabem empassant-nos la fórmula que ens imposa el sistema.
Passem per una cinta transportadora i acabem gastant uns diners que, de vegades, ni tan sols tenim i que hem de demanar prestats, per rebre un servei impersonal i fred, en què totes les famílies són tractades com si fossin clons les unes de les altres.
Ara bé, malgrat la duresa d’aquesta realitat, no soc, ni de bon tros, una persona trista. Tampoc no vull transmetre tristesa ni pessimisme. Res més lluny de la meva voluntat.
Estimo la vida. Gaudeixo dels petits moments. Em meravella una albada, m’emociona una cançó i m’omple de tendresa un petit gest de solidaritat. Trobo un sentit profund en el fet d’ajudar els altres a acomiadar-se de les persones que estimen.
En definitiva, estic molt viva. M’agrada viure i, a estones, soc molt feliç.
Però estimar la vida no m’impedeix acceptar la mort com una part inseparable de la meva existència – i de la vostra. I és precisament aquesta acceptació la que em permet parlar-ne amb naturalitat, sense amagar-la ni convertir-la en un tema tabú.
Perquè, si fóssim capaços de parlar amb naturalitat de les nostres morts —de la pròpia i de la de les persones que estimem—, si poguéssim avançar-nos sense por i prendre algunes decisions amb temps, com podrien arribar a ser de diferents, de personals i de bonics els nostres comiats!
Alguna cosa s’està movent. Cada vegada hi ha més consciència, i moltes persones ja estan començant a fer-ho d’una altra manera.
I tu? Hi has pensat?
Francina Jaumandreu