XIX Jornada d’Acompanyament al Dol i la Malaltia – Universitat de Lleida
El passat 13 de març vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la XIX Jornada d’Acompanyament al Dol i la Malaltia, celebrada a l’Auditori del Campus de Cappont de la Universitat de Lleida. Una jornada intensa que, de les 9.30 del matí fins al vespre, va reunir professionals i experts dedicats a comprendre i acompanyar el sofriment humà.
Aquestes trobades tenen un valor immens perquè ens ajuden a aprofundir en la comprensió del dol: en el seu abast, en les seves formes i, sobretot, en les eines que ens permeten acompanyar millor les persones que travessen la pèrdua d’un ésser estimat o la privació de la salut.
Enguany, a més, la jornada també va posar el focus en una realitat sovint poc visibilitzada: el dol que genera la diferència, tant en la persona que la viu com en els seus progenitors.
Per a algú com jo, assistir a aquesta jornada és important i necessari. No només perquè la meva feina consisteix a acompanyar persones que han perdut un ésser estimat i ajudar-les a acomiadar-se amb amor i bellesa, tancant un cicle amb respecte i dignitat, sinó també perquè la meva pròpia vida ha estat travessada per pèrdues fonamentals que he hagut d’aprendre a viure i a transcendir.
Mentre escoltava els ponents, les hores passaven volant. Aprenia conceptes nous, refrescava idees que ja formen part del meu bagatge i, en alguns moments, m’emocionava en reconèixer fragments de la meva pròpia història en les paraules d’aquells que investiguen i reflexionen sobre el dol.
Totes les ponències van tenir el seu valor, però voldria destacar especialment la de Montse Esquerda, La ciència i el dol: una intervenció clara, profunda, reveladora i molt aclaridora.
També em va arribar especialment la intervenció de Francesc Torralba. Va ser molt honest escoltar un filòsof que, més enllà del coneixement teòric sobre el dol, parlava també des de la seva experiència personal de la pèrdua del seu fill. No només des de la teoria, sinó des de la vivència humana. I això, venint d’un intel·lectual com ell, és profundament d’agrair.
La taula rodona “Acompanyar en la desventura” també va ser especialment enriquidora. Les aportacions de Maria Nabal (Ens ajuda l’espiritualitat en la malaltia i el dol?), Àngels Ponce (El dol per un fill diferent: afrontar la discapacitat) i Carla Cussó (La cura que sosté els dols que ens habiten: gestió emocional i cura professional davant del dol) van ser, cadascuna a la seva manera, profundament didàctiques i inspiradores.
I darrere de tot això, cal reconèixer també la tasca d’Anna Maria Agustí, vital i incombustible, veritable motor humà d’aquesta jornada i de la seva organització, que any rere any fa possible aquest espai de reflexió i aprenentatge compartit.
Va ser, en definitiva, una jornada de coneixement, reflexió i humanitat. Una d’aquelles trobades que recorden fins a quin punt acompanyar el dolor dels altres és una tasca que demana coneixement, sensibilitat i una profunda consciència humana.