Vivim en una cultura que vol resoldre el dolor. Però el dol no demana solucions, demana companyia i presència. Aquest text parla d’això: de quedar-se al costat del qui transita l’incert i punyent camí del dol.
Hi ha coses a la vida que no es poden arreglar. Només es poden suportar.
El dol és brutalment dolorós. No només apareix quan algú mor. Passa quan les relacions s’ensorren, quan les oportunitats es fan miques, quan la malaltia ens debilita.
La pèrdua d’un fill no es pot arreglar. Rebre el diagnòstic d’una malaltia degenerativa no es pot arreglar. La traïció d’una persona en qui confiaves cegament no es pot arreglar. Aquestes coses només es poden suportar.
Si t’has enfrontat a una tragèdia i algú et diu —d’una manera o altra— que la tragèdia havia d’ocórrer, que va passar per una raó, que et farà una persona millor o que plorar no arreglarà res, tens tot el dret a apartar aquesta persona de la teva vida.
Sí, la devastació pot portar a créixer, però sovint no ho fa. Sovint destrueix vides —en part perquè hem substituït el dol pel consell, amb tòpics.
Les pèrdues, per si mateixes, no m’han fet una persona millor. De fet, d’alguna manera, m’han fet més estranya.
Tot i que m’han fet més conscient del dolor aliè i més comprensiva, també m’han fet més propensa al silenci. Tinc una visió més escèptica de la naturalesa humana i una impaciència més gran amb les persones que no saben què pot provocar una pèrdua.
Repartir tòpics i solucions màgiques a aquells que diem estimar no fa més que negar-los el dret a plorar.
El dolor mai no desapareix: només aprens a canalitzar-lo. Però dir que les meves pèrdues havien de succeir perquè hi poguessin florir les meves virtuts seria trepitjar la memòria de tots aquells que vaig perdre massa aviat, de tots aquells que van patir innecessàriament, i de tots aquells que van passar per les mateixes proves que tantes altres persones, només que no les van superar.
Per això totes les frases tòpiques i solucions màgiques són tan perilloses: neguem a l’altre el dret a ser humà, li robem una mica de llibertat justament quan travessa el llindar del seu moment més fràgil i desesperat.
La ironia és que l’única actitud responsable davant d’una pèrdua és acceptar el dolor i el plor.
He plorat unes quantes pèrdues a la meva vida. Els únics que em van ajudar van ser els qui simplement van estar amb mi.
Sóc aquí —he sobreviscut— perquè van triar quedar-se al meu costat malgrat la meva desesperació. M’estimaven en el seu silenci, en la seva predisposició a patir amb mi i al meu costat. M’estimaven en el seu desig de sentir-se tan incòmodes, tan destruïts com jo, durant una setmana, una hora, uns minuts o uns mesos. La majoria de la gent no té ni idea del poder que té això.
La transformació i la sanació poden passar, però no passaran si no ens permetem el dol. El dol, en si, no és un obstacle. Els obstacles vénen després.
Com triem viure a partir d’ara, com suportarem allò que hem perdut, com teixirem un nou mosaic per a nosaltres mateixos… això és el que arriba arran del dol.
Tanmateix, la nostra cultura tracta el dol com un problema a resoldre o una malaltia que cal guarir. Hem fet tot el possible per evitar, dissimular, ignorar o transformar el dolor. Així que ara, quan t’enfrontes a la tragèdia, sovint descobreixes que ja no estàs envoltat de persones, sinó de tòpics.
“Tot passa per alguna raó”, “plorar no serveix de res”, “has de tirar endavant pels altres fills”…
Encara que hi hagués alguna raó que pogués justificar la meva tragèdia, seria tan incapaç de comprendre-la en aquelles circumstàncies que seria del tot inútil intentar-ho.
Si plorar no servís de res, la natura no ens hauria dissenyat amb la física i la funció del plor. És evident que plorar és necessari: ajuda a canalitzar la tristesa, a descarregar la tensió, la ràbia i totes les emocions indesitjables que ens sobrepassen en determinats moments. El plor és guaridor per si mateix. Ho saben aquells que han sobreviscut mesos i mesos literalment plorant.
Aleshores, què podem oferir en lloc d’un “tot passa per una raó” o “plorar no serveix de res”?
L’últim que una persona devastada pel dolor necessita és un consell. El seu món s’ha fet miques. Intentar solucionar, racionalitzar o fer desaparèixer el seu dolor només incrementa el seu pànic.
En canvi, la cosa més poderosa que pots fer és acceptar. Dir, literalment, les paraules:
Accepto el teu dolor. Sóc aquí, amb tu.
Tingues en compte que he dit amb tu, no per tu. No faré res per tu. Només estaré amb tu, acceptant la teva desesperació. Aquest és un dels actes més valents i poderosos.
És per aquesta raó que, davant d’una tragèdia que afligeix profundament algú amb qui tens alguna mena de relació, comprovo que moltes persones desapareixen de l’escena. No és que ja no t’estimin, ni que no es recordin de tu i del dolor que travesses: és que no estan capacitades per simplement ser-hi sense esperar res agradable a canvi; per deixar de ser, durant un temps, el centre d’atenció, i per patir amb tu sense posar límits d’intensitat ni de temps.
No hi ha un acte millor que puguis fer pels altres que l’acceptació. I això no requereix cap entrenament ni coneixement especial —només la voluntat de ser present i de quedar-se indefinidament, el temps que calgui.
Queda’t allà. Simplement queda’t allà.
No te’n vagis quan et sentis incòmode o quan et sembli que no estàs fent res. De fet, és quan et sents incòmode i quan et sembla que no fas res quan més t’has de quedar.
Accepto el teu dolor. Sóc aquí, amb tu.
Perquè és en aquests llocs —en les ombres de l’horror on poques vegades ens permetem entrar— on trobem el preludi de la curació. Aquesta curació es forja quan tenim persones disposades a acompanyar-nos a entrar en aquest espai. Tota persona afligida necessita aquest tipus de companyia.
Tots podem ser una d’aquestes persones en algun moment. I tots les necessitarem també en algun moment. Quan sentis aquesta necessitat, busca-les. T’asseguro que existeixen.
Francina Jaumandreu