Una veu íntima i madura reflexiona sobre la dualitat vida i mort, així com sobre l’arbitrarietat del pas del temps. Aquest text és una meditació entorn d’aquelles absències que ens marquen profundament i, alhora, una confessió emocional honesta, que ens convida a connectar amb les pròpies vivències i sentiments.
Res no és en va. Ni la mort, ni la vida, ni tot el que sofreixo de viure tant per la mort, o de morir tant per la vida. Un estel fugisser ha passat per aquest tros meu de vida, tan intens i lluent que ha desvetllat els meus sentits i no em deixa tornar enrere.
Ha passat un altre any, segons els comptes dels terrícoles. Ha passat una eternitat, segons ho compten els àngels. Algun dia em seran igual els anys, com em seran inútils els temps verbals per explicar-vos això. Tot el que he viscut fins ara, en algun dels meus mosaics existencials, ara s’amuntega en un caos perfectament dissenyat per ser etern present.
Espurnes de plata fosforescent il·luminen el blaumarí-negre del mar de nit, i es confonen amb plancton.
No sé si se m’enten. No sé ni si m’entenc jo.
Potser no calen tantes paraules per dir que voldria sentir la teva rialla ni que fos una vegada.
Un altre any, més lluny del passat, un altre any, més a prop del futur… Somio el dia que tot serà etern present i li faré una botifarra al temps. Avui encara no tinc aquest do.
Francina Jaumandreu