El que vaig aprendre de l’Angelita en les nostres últimes converses
Estic acostumada a ocupar un lloc molt concret en els funerals: el de celebrant. Acompanyo les famílies, recullo els seus records, presto la meva veu als seus sentiments…
Però, de vegades, assisteixo a un funeral per un motiu molt diferent. Perquè la persona que ha mort pertany a la meva família, al meu entorn més proper o al meu grup d’amics. Aleshores ja no puc situar-me únicament en el lloc de qui acompanya el dolor dels altres. També he de travessar el meu.
Aquest va ser el cas de l’Angelita.
L’Angelita havia estat veïna meva a Barcelona des que vaig néixer fins que vam deixar la casa familiar i cadascuna va seguir el seu camí.
Fa dos anys li van diagnosticar un tumor que se la va acabar enduent.
Vaig anar a León a veure-la el mes d’abril passat. Hi vaig tornar del 6 al 8 de juliol, poc abans que es decidís iniciar la seva sedació, i hi vaig tornar novament el dia 13, el dia que va morir.
Vaig voler estar al costat de Luis Manuel i ocupar-me personalment de tot allò que pogués assumir perquè el funeral de l’Angelita fos tan íntim, personal i fidel als seus desitjos com fos possible.
Però aquesta vegada jo no era la celebrant.
Era la seva amiga.
A continuació, comparteixo les paraules que li vaig dedicar durant el seu funeral:
«Quan vaig estar amb l’Angelita el mes d’abril passat, vèiem per la televisió de l’Hospital Monte San Isidro les processons de Setmana Santa de León. Ella estava molt lúcida i encara parlava; a estones, molt. I vam tenir una d’aquelles converses que no se solen tenir quan algú sap que s’acosta la seva hora. Perquè l’Angelita no tenia gens de por.
No li preocupava què faríem amb les seves cendres.
—El que vulgui Luis Manuel —em va dir.
En canvi, sí que li preocupava ell. Em va explicar que la seva unió havia estat perfecta, que tots dos encaixaven d’una manera extraordinària. Agraïa enormement l’entrega amb què Luis Manuel l’havia cuidat. I això mateix també l’hi agraeixo jo.
He conegut poques persones amb la capacitat i la voluntat que ha tingut Luis Manuel de romandre al costat d’algú malalt sense preguntar-se quant de temps quedava, preocupant-se únicament per ella. L’Angelita em va dir que ell havia fet per ella el que una mare faria per un fill. Què més es pot demanar?
Quan li vaig preguntar com li agradaria ser recordada quan ja no fos aquí físicament, em va respondre que volia respectar el record que, amb el pas dels anys, havia anat deixant en les persones. No li interessava embellir-lo. Li agradava pensar que la seva presència en la vida dels altres havia pogut fer créixer alguna cosa dins seu.
Tampoc no li semblava apropiat que es parlés bé d’una persona quan ja se n’havia anat. Preferia que li diguessin en vida tot el que li haguessin de dir.
Vam parlar de la vida i de la mort. Em va dir que, per a ella, la vida era un trànsit i que calia intentar ser feliç cada dia amb les petites coses, sense esperar que succeïssin grans esdeveniments.
Com ara atrevir-se a demanar-me que li portés uns llardons del meu poble.
—Feia molt de temps que pensava en els llardons —em va dir—, i era tan senzill com trucar-te a tu.
Em va explicar que se sentia molt estimada pels seus amics i que no tothom podia dir el mateix. Per a ella, l’amor era el més valuós de la vida. Em deia que se sentia rica.
Em va donar les gràcies per escoltar-la i per transmetre aquest missatge seu quan arribés el final de la seva vida. També em va confessar que sentia una enveja sana de mi, perquè ella sempre havia somiat ser mare.
L’Angelita i jo vam tenir una relació una mica peculiar. Durant els primers quinze anys de les nostres vides vam ser veïnes. Érem, com deia ella, «les noies del 343».
Després van passar molts, moltíssims anys durant els quals cadascuna va seguir el seu camí, lluny del lloc on havíem nascut. I, per circumstàncies de la vida, ens vam retrobar fa uns quants anys.
Al principi i al final. Així va ser la nostra amistat.
Per a mi ha estat una sorpresa molt bonica retrobar-me, ja de grans, amb la veïna de quan érem nenes i descobrir en ella una persona que, en realitat, encara no coneixia.
No em posaré a parlar bé de tu, perquè això no és el que tu volies.
Només vull donar-te les gràcies per haver-me permès entrar en el teu cor i en la teva vida. Per totes aquelles converses telefòniques eternes en què intentàvem arreglar allò que no tenia solució, però en què, almenys, ens donàvem suport mútuament. Tu, amb la teva malaltia física i jo amb els meus patiments emocionals.
Gràcies per haver-me permès estar al teu costat durant la teva malaltia, encara que fos des de la distància, i per haver confiat en mi en aquesta última etapa de la teva vida.
Vaig aprendre coses importants de tu: a separar el que importa del que no; a agrair tot el que tinc de bo a la vida; a gaudir de les petites coses; a no queixar-me tant i a no prendre’m tan seriosament algunes situacions.
Tu volies un comiat divertit i no sé com complir avui el teu desig, perquè la realitat és que estic trista.
Però dona’m uns dies.
Aviat em reuniré amb alguna de les teves amigues de Barcelona. Pujarem a les escalinates del Sagrat Cor del Tibidabo per recordar-te des d’allà, amb unes vistes panoràmiques de tota la ciutat, tal com em vas demanar. Després baixarem a la ciutat, prendrem un refresc a la teva salut i parlarem de tu amb un somriure.
Amb un somriure i, sobretot, amb una gratitud immensa.
Bon viatge a l’eternitat, amiga.»