En cada funeral hi ha una persona absent.
Però també hi ha totes les persones que l’han estimat, totes les absències que cadascú porta dins seu i, d’alguna manera, també hi som nosaltres mateixos, confrontats amb la fragilitat de la vida i amb el fet que algun dia seran els altres qui ens recordaran.
Per això crec que un funeral és molt més que un comiat.
Quan algú mor, solem pensar que el funeral és per a aquella persona. I, en certa manera, ho és.
Ens reunim per honorar la seva vida, per recordar qui va ser, per agrair tot allò que vam compartir i per acompanyar-la simbòlicament en la seva partida. Quan les paraules són fidels i veritables, quan la cerimònia reflecteix realment qui era la persona que ha mort, el funeral reconeix una vida que ha existit i que ha deixat empremta.
Però un funeral és molt més que això.
Un funeral és, sobretot, per als vius.
Ofereix un espai on el dolor es pot expressar sense necessitat d’amagar-se. Un lloc on els records troben veu, on les llàgrimes tenen permís per aparèixer i on les persones que estimen qui ha mort poden trobar-se i sostenir-se mútuament.
Perquè quan una persona mor, el pitjor per a ella ja ha passat. Qui ha de travessar l’impacte de la pèrdua són els qui es queden.
Per això el funeral constitueix un primer acte d’acceptació de la nova realitat. Marca un abans i un després. És un punt de partida emocional des d’on començar a caminar per un territori desconegut: una vida en què aquella persona ja no hi serà físicament.
També és un espai per posar ordre enmig del caos.
La mort acostuma a arribar acompanyada de commoció, de preguntes i d’una sensació d’irrealitat. La cerimònia permet aturar-se, mirar la història compartida i donar-li una forma narrativa. Recordar qui va ser aquella persona, què va significar per a nosaltres i quin lloc ocuparà a partir d’ara en la nostra memòria.
Els funerals tenen, a més, una important funció reparadora. Legitimen el vincle que existia amb qui ha mort i permeten expressar públicament el dolor. Ens recorden que l’amor no desapareix quan una vida s’acaba.
I creen comunitat.
Durant uns instants, el «jo» es transforma en «nosaltres». Familiars, amics, veïns, companys i persones significatives es reuneixen al voltant d’una mateixa absència. La presència humana de la comunitat sosté aquells que han patit la pèrdua i els recorda que no estan sols.
Sovint, a més, el funeral parla per tothom. Troba paraules per a sentiments que la família, enmig de l’impacte, encara no sap com expressar. Posa nom a allò que costa dir i dona veu al que és essencial.
Però potser hi ha alguna cosa encara més profunda.
Un funeral també és per als avantpassats. Moltes vegades pronunciem els noms de persones que van marxar abans: pares, mares, germans, amics o companys que van ser importants per a la persona que avui acomiadem. D’alguna manera, tornen a ser presents en la nostra memòria col·lectiva.
I també hi és el nostre jo futur.
Perquè cada funeral ens recorda la nostra pròpia mortalitat. Ens recorda que nosaltres també serem recordats algun dia. Que la nostra vida, igual que la de tantes persones que ens han precedit, deixarà una empremta en els altres.
Per això m’agrada pensar que un funeral és una cruïlla de camins.
Quan ens reunim per acomiadar algú, no portem només aquella persona amb nosaltres. Hi acudim amb totes les nostres absències, amb tots els nostres dols i amb totes les persones que continuem estimant malgrat que ja no hi siguin. I, per un instant, sostenim plegats tot aquest amor i tota aquesta pèrdua.
Potser per això els comiats no són només per a qui se’n va, ni només per a qui es queda.
Són el lloc on tots dos continuen en relació.
L’espai on la presència física comença, a poc a poc, a transformar-se en presència simbòlica.
I on la família pot sentir que ha fet alguna cosa digna, alguna cosa autèntica, alguna cosa a l’alçada de la persona estimada.
De vegades, aquesta sensació d’haver honorat bé una vida no elimina el dolor.
Però sí que aporta una cosa molt valuosa: pau.
Soc la Francina Jaumandreu, celebrant de funerals. Acompanyo famílies en la creació de cerimònies que honren una vida i sostenen una absència.
També em dedico a la formació de celebrants i creadors de cerimònies de comiat personalitzades, compartint un mètode que he anat construint al llarg de més de 2.000 funerals.
Des de fa anys treballo perquè les cerimònies de comiat siguin espais autèntics, on les persones puguin sentir-se escoltades, sostingudes i acompanyades.
Escric sobre els comiats, el dol i els rituals perquè crec que necessitem recuperar el protagonisme a l’hora de dir adeu als nostres difunts, i tornar a fer-ho d’una manera més humana, amb més sentit i més consciència.