Qui sóc
Acompanyo les famílies en un dels moments més delicats de la vida: el comiat d’un ésser estimat.
El meu camí fins aquí no ha estat casual; va néixer de la pèrdua.
Avui dedico la meva vida a crear cerimònies que ajudin a dir adéu amb serenor i a recordar amb amor.
Els meus inicis
Quan la mort em feia por.
Em dic Francina Jaumandreu Charles i vaig néixer a Barcelona.
De petita em feia molta por la mort i estava convençuda que no viuria més enllà dels catorze anys.
No va ser així, però des de molt jove vaig començar a viure pèrdues que em van colpir profundament.
Algunes eren les que tothom considera “naturals”, com la de l’avi i l’àvia, però d’altres van ser sobtades i doloroses: el meu company i pare de les meves filles; el mateix any, la iaia Conxita, i poc després, el meu pare.
La mort del pare
La seva mort em va deixar una ferida fonda.
Ell vivia a Veneçuela i jo a Barcelona, i a principis dels noranta només ens comunicàvem amb cartes manuscrites que trigaven setmanes a arribar.
Cada vegada que en rebia una, el cor se m’accelerava amb l’expectativa de les seves notícies.
Fins que un dia, en lloc de la seva carta, vaig rebre una nota d’un conegut seu que m’explicava que el pare havia mort feia uns mesos.
Aquell missatge va ser un cop devastador. Jo tenia 35 anys i feia nou anys que no ens vèiem.
No vaig poder acomiadar-me’n: no sé com van ser les seves darreres hores, si algú li va agafar la mà en el seu últim alè, ni tan sols on és enterrat.
Em va quedar un buit immens, ple de preguntes sense resposta.
Durant anys vaig guardar aquell dolor en un racó amagat del meu cor, com si fos l’única manera de poder continuar vivint.
L’amor no s’acaba amb la mort; només canvia de forma.
L’homenatge a l’Anahí: el punt d’inflexió
Quan l’amor es transforma en homenatge.
Entre maig del 2000 i febrer del 2001 havia perdut tres persones molt importants per a mi: el pare de les meves filles, la meva iaia i el meu pare.
Però no vaig ser plenament conscient de la importància d’acomiadar-se d’una persona estimada fins que va morir l’Anahí, la gran de les meves tres filles.
Un accident de moto va canviar-ho tot en qüestió de minuts.
La devastació va ser tan gran que, al principi, no vaig poder fer res per acomiadar-me d’ella.
Els qui l’estimàvem, familiars i amics, la vam acompanyar en petit comitè el dia de la seva cremació a Collserola.
El mateix dia que ens van donar l’urna amb les seves cendres ens vam reunir a la seva platja favorita.
Ja s’havia fet de nit quan van començar a arribar totes les persones que volien fer-nos costat.
Aquell homenatge improvisat va ser silenciós, profundament emotiu i trist, però també absolutament necessari.
L’havien organitzat els seus amics i amigues amb tot el seu amor, encara que, enmig del xoc, ni tan sols vam pensar a avisar molta gent que l’estimava.
Aleshores vaig sentir la necessitat de preparar amb temps un homenatge per l’Anahí on pogués venir tothom.
Un mes més tard li vaig oferir un acte ple de paraules boniques, de música, de gratitud, de nostàlgia i d’amor.
Com m’havia passat amb el meu pare, tampoc no m’havia pogut acomiadar d’ella en vida, i hi havia moltes coses que m’hauria agradat poder-li dir.
En aquella celebració s’hi van congregar centenars de persones que la coneixien i l’estimaven.
El seu homenatge em va fer sentir molta pau i em va ajudar a comprendre fins a quin punt aquell acte havia estat essencial per començar el meu camí de transcendència del dolor.
El descobriment d’una vocació
Quan vaig trobar el meu camí.
Aquella experiència em va obrir els ulls. No només vaig comprendre la força transformadora d’un comiat viscut amb amor i sentit, sinó que, sense saber-ho encara, estava començant a encaminar-me cap a una vocació que marcaria la resta de la meva vida.
Poc temps després, una persona coneguda em va proposar treballar amb ella celebrant cerimònies de comiat no religioses en un tanatori. Ho vaig voler provar, moguda per la curiositat i per la necessitat profunda de posar el meu granet de sorra ajudant altres famílies a acomiadar-se dels seus estimats.
Després de la tragèdia que havia viscut, necessitava fer alguna cosa que m’ajudés a trobar el sentit de la vida. Amb el pas dels anys m’he adonat que mai cap ofici m’ha apassionat tant com aquest.
He arribat a pensar que totes les meves experiències vitals —incloses les meves pèrdues— m’estaven encaminant cap a la meva missió de vida.
Mai no podré evitar que les famílies que acompanyo sentin tristesa ni el dolor de l’absència.
Però sí que puc ajudar-les a acomiadar-se bé: amb dignitat, bellesa i serenor.
D’alguna manera, aquest camí també m’ha ajudat a mi a acceptar el que em va passar, el que li va passar a la meva filla i tot el que va venir després.
Quan vaig començar no sabia res d’aquest ofici, però hi vaig posar tots els sentits: per aprendre de cada cerimònia, de cada difunt i de cada família, i per anar creant, a poc a poc, el meu propi mètode.
Així va néixer la meva vocació: transformar el dolor en cerimònies que aportin pau.
Els valors que donen sentit al comiat
La meva formació i aprenentatge
Tot el que he après per poder ajudar.
Amb els anys he combinat l’experiència personal amb una formació especialitzada en l’acompanyament del dol i el creixement interior.
Vaig sentir que formar-me m’ajudaria a fer-ho encara millor.
L’experiència de les meves pròpies pèrdues, unida a una formació especialitzada en l’acompanyament del dol i del sofriment, han anat configurant una persona que estima profundament el seu ofici i que l’exerceix amb professionalitat i delicadesa.
A nivell teòric, m’he format en diferents àmbits relacionats amb el creixement humà i l’acompanyament.
Formació especialitzada destacada:
- Grief counselling i acompanyament emocional en processos de dol. Instituto IPIR de Duelo y Pérdidas. Barcelona.
- Compassion Cultivation Training (Entrenament en el cultiu de la compassió). Compassion Institute, Universitat de Stanford.
- Fundamentos de Terapia de Compasión Basada en los Estilos de Apego. Dr. Javier García Campayo. Asociación Española para la Investigación en Mindfulness y Compasión. Universitat de Saragossa.
- Acompanyament espiritual en la malaltia i el procés de morir. Dr Enric Benito Oliver.
- Acompanyament espiritual a persones amb sofriment. Sara Pons Pallarès.
- Celebrant Plus. Match & Dispatch Outstanding Celebrant Training. UK.
Els meus mestres han estat professionals com Alba Payàs Puigarnau, Enric Benito Oliver, Sara Pons Pallarès i Javier García Campayo, que m’han ajudat a entendre l’acompanyament, el sofriment, el dol i la compassió des d’una mirada profunda i humana.
A nivell de desenvolupament interior, he participat en retirs d’interioritat i meditació amb Berta Meneses i Xavier Melloni, que han estat clau en el meu procés d’evolució espiritual.
Com a celebrant de funerals i homenatges de vida vaig començar de manera autodidacta, ja que ni a Catalunya ni a Espanya hi havia —ni hi ha encara— cap formació específica en aquest àmbit.
Tot el que he après prové de la pràctica, de l’observació i, sobretot, de l’escolta atenta de cada família, de cada història i de cada comiat.
Ampliant la mirada per humanitzar els comiats
Obrint finestres a noves maneres de dir adéu.
Entre el 2024 i el 2025 vaig tenir l’oportunitat de participar en un programa europeu de formació avançada per a celebrants de funerals experts. De la mà de professionals del Regne Unit, amb una trajectòria àmplia en la celebració independent de funerals, he pogut conèixer nous estils i aproximacions als rituals de comiat.
Aquest aprenentatge m’ha permès ampliar la mirada i incorporar noves maneres d’entendre i viure les cerimònies, alhora que m’ha reafirmat en la importància de posar el meu gra de sorra en la transformació de les pràctiques i costums que tenim a Catalunya i a Espanya a l’hora d’acomiadar-nos dels nostres difunts.
El futur dels funerals passa per posar el focus en la persona, la seva història i el seu llegat.
La meva missió i el meu llegat
El sentit de tot plegat.
Acompanyar les persones a fer el comiat dels seus éssers estimats amb amor i gratitud és la meva missió.
Cada funeral que dissenyo i celebro és una oportunitat per crear un espai de dignitat, bellesa i consol, on el record es transforma en homenatge i el dolor troba un camí cap a la pau.
Alhora, sento el compromís de transmetre tot allò que he après al llarg dels anys a les noves generacions de celebrants de funerals.
Quan arribi el dia que ja no tingui forces per acompanyar personalment les famílies, aquest coneixement i aquesta mirada seran el meu llegat:
Una manera d’impulsar un model de cerimònia més proper, més conscient i més humà.
Aquest és el camí que m’ha dut fins aquí: un recorregut ple de pèrdues, aprenentatges i descobertes que m’han transformat i m’han ensenyat el valor immens d’acomiadar-nos amb amor.
Avui em poso al teu costat per oferir-te aquest bagatge i acompanyar-te a crear un comiat amb ànima, ple de sentit i fidel al record de qui estimes.
L’impacte d’un comiat dura per sempre
No el deixis en mans de l’atzar. Fes que sigui com tu vols.