Aquest text va néixer d’un moment de recerca interior. Parla del procés d’acceptar allò que canvia la forma però no l’essència, i de com retrobar la pau enmig del moviment constant de la vida. Una mirada serena sobre el dol i la transformació.
Retrobar la pau, si és que alguna vegada l’havies trobada abans.
Acceptar la pèrdua, si és que podem anomenar “pèrdua” allò que potser és només una transformació —una transmutació de la forma— en la manera com ens relacionem entre nosaltres dins aquesta dimensió.
“La vida és un procés d’esdevenir. Una combinació d’estats pels quals hem de passar. On ens equivoquem les persones és que desitgem escollir un estat per quedar-nos-hi. Això és una forma de morir.”
— Anaïs Nin
Les relacions amb significat són essencials per a la nostra felicitat. Necessitem el vincle humà per sentir-nos connectats i plens, i gaudim més de la vida quan la compartim amb les persones que estimem.
De vegades, però, la vida ens separa per la força d’aquells que estimem. Tirar endavant amb la pèrdua pot ser una de les coses més difícils que hi ha. Cadascú afronta el seu dolor a la seva manera, i alguns de nosaltres potser no ho arribem a fer mai del tot.
Quan perdem algú que estimem, el nostre univers es distorsiona, la nostra pau es trenca i tot sembla estar capgirat. Ens imaginem un futur que mai no existirà i un passat al qual voldríem tornar. Ens sentim com si ja no fóssim d’aquesta realitat ni d’aquest moment present. Perdem el nord, el sud, el centre… perdem l’arrelament amb la terra.
Un bon dia, després de molt temps de plorar i de preguntar-te insistentment per què, t’adones que aquella persona no ha marxat: només ha canviat. I aleshores prens consciència que no estàs lluitant amb una pèrdua, sinó amb un canvi.
Sempre ens resistim als canvis. Intentem per tots els mitjans quedar-nos en l’estat present de comoditat i seguretat, perquè el canvi —sobretot quan no és desitjat— ens fa por i costa molt d’afrontar.
Però la vida és canvi constant. De vegades, un canvi molt intens, com quan perdem algú que estimem.
A l’univers res no es perd: tot és energia, i l’energia no desapareix mai.
Aquells que han marxat potser ja no formen part del món material, ja no són una persona tal i com la coneixíem, però continuen sent part d’aquest món d’una altra manera.
Potser nosaltres no entenem els llenguatges de l’univers. Potser no sabem identificar allò que va més enllà dels sentits materials, que són els únics que coneixem i sabem usar. Però… això vol dir que no existeix res més?
Saber que aquella persona no ha desaparegut —sinó només físicament— i s’ha transformat en alguna cosa que no entenc, m’ajuda a acceptar la nova realitat.
Ho vaig escriure una vegada, fa temps: les coses ja no són millors ni pitjors que abans; són radicalment diferents.
Ells han canviat, i nosaltres també hem de fer-ho. Després d’un canvi traumàtic no ens queden gaire opcions més que canviar nosaltres. I no cal forçar-ho: el canvi arribarà igualment.
Si decidíssim no acceptar-lo, ens estaríem obligant a estancar-nos i a caminar enrere.
No seria això, també, una forma de morir?
Res del que coneixíem fins ara no ha deixat d’existir: simplement s’ha començat a transformar, i ara és diferent. Diferent en la forma, que es va adaptant a les fluctuacions vitals. El fons, en canvi, és només un —i és inmutable.
Francina Jaumandreu
Maig 2017